de bon matí
8:22h
divendres, 14 de març de 2008
Setmana Santa de Reus segons http://www.etnocat.org/
Durant els dies de Setmana Santa se celebren a Reus els oficis i professons característics de la litúrgia del moment.A la significació religiosa d'aquestes manifestacions, cal afegir-hi, en molts casos, un valor patrimonial important, derivat, entre altres factors, del fet de ser expressions d'una religiositat popular de llarga tradició històrica o de la vàlua artística de les imatges que surten al carrer en el transcurs de les professons.La celebració de la Setmana Santa reusenca ha experimentat, en els darrers anys, un augment important de participació, tant en el nombre de confrares que integren les diverses agrupacions –algunes de noves– com en la quantitat de públic que segueix els actes. Un creixement que no és aliè al valor d'aquestes manifestacions tradicionals com a signes d'identitat local o associativa.Entre els actes més significatius de la Setmana Santa reusenca cal destacar:
La professó del Silenci
La professó del Silenci té lloc el Dijous Sant a la nit, entre les esglésies de Sant Francesc i Sant Joan. La va instaurar la confraria del Nostre Pare Jesús del Calvari –els nasarenos– el 1946. La professó es desenvolupa en silenci, només trencat pel so dels timbals i amb l'enllumenat dels carrers apagat. Abans de la sortida de la professó, el confrare major diposita als peus de la imatge de Jesús una arqueta on hi ha un pergamí amb el nom de tots els confrares morts, com a símbol de la presència espriritual d'aquests en els actes de la confraria.És oberta a membres de totes les altres associacions i confraries. Hi participen els armats de la Sang i els de la confraria, els confrares de Nostre Pare Jesús del Calvari, amb els dos pasos propis –Jesús amb la creu al coll i la Verge del Calvari– i la representació institucional de les altres confraries.
El Via Crucis
Un dels actes més tradicionals de la Quaresma i la Setmana Santa és el Via Crucis, que vol representar el camí de Jesús des que és condemnat a mort fins a la creu i el seu enterrament al sepulcre. La seva devoció es començà a popularitzar a Jerusalem al segle XIII i fou propagada arreu pels franciscans.Durant els dumenges de Quaresma és costum resar-lo a l’interior dels temples, però el matí de Divendres Sant se celebra pels carrers i places, tot fent una professó que es va aturant per resar i comentar les «estacions» de què es composa. Algunes poblacions tenen, als afores, un petit turó, anomenat «calvari» en record del lloc on fou crucificat Jesús, que és fins on arriba aquesta professó. No és, però, aquest el cas de Reus, que no en té.A la nostra ciutat, la tradició de fer el viacrucis pels carrers el Divendres Sant es remunta a mitjan segle XIX. El més popular dels que se celebren avui, l’anomenat popularment «de Sant Joan», comença a les set del matí, amb sortida i tornada a l'església de Sant Joan, organitzat per l'Arxiconfraria del Sant Crist de la Creu. És continuador del que a finals del segle XIX s'havia començat a realitzar pel pati i el claustre de l'Hospital de Sant Joan, i a començaments del segle xx sortí de l’Hospital, passà pels passeigs i acabà a la Casa de la Caritat. Uns altres viacrucis se celebren als barris Fortuny i Juroca, organitzats per la Confraria de Sant Bernat Calvó, i al Barri Sant Josep Obrer, organitzat per la Germandat de Sant Josep Obrer.Una altra tradició força vinculada a aquesta, fins a la dècada de 1960, era la venda de farigola als porxos de la plaça del Mercadal, on acudia la gent després d’haver assistit al viacrucis. Desapareguda aquesta pràctica, en els últims anys es torna a vendre farigola en algun punt del recorregut del viacrucis, prop de l'església de Sant Joan.
La funció de l'Agonia o «les Set Paraules»
Quan la professó de les dotze, el Divendres Sant, arriba a la Prioral de Sant Pere, procedent del temple de la Sang, comença un dels actes característics de la Setmana Santa reusenca: la predicació de les Set Paraules que Crist digué mentre agonitzava a la creu i que els evangelis recullen, anomenada funció de l'Agonia.El costum de la seva celebració és recollit per primer cop en les Ordinacions de la Reial Congregació de la Sang de NSJ el 1827, encara que hem de creure que és més antic, ja que en aquestes mateixes ordinacions s'hi fa referència amb l'expressió que ha de ser celebrada amb «las formalidades que se han observado desde que fue establecida».L'acte és presidit per la imatge del Crist de la Sang, custodiada tothora per dos centurions o «homes de ferro», immòbils, vestits amb armadures antigues, anomenats popularment «el bon lladre i el mal lladre», recordant els dos condemnats que moriren amb Jesús. Davant d'aquest «calvari», fan guàrdia els «armats» romans, que es relleven durant la celebració.Les «Set Paraules» –o, més ben dit, frases– són glossades per un sacerdot convidat. En finalitzar cadascuna d'elles, l'Escolania i la Capella de Cantors del Sant Crist de la Sang canten una composició musical religiosa. Un cop acabada la darrera de les Set Paraules, cap a dos quarts de tres de la tarda, els caporals dels armats que en aquells moments fan la guàrdia d'honor, així com els dos homes de ferro, posen la llança de cap per avall, «a la funerala», com a senyal de la mort de Crist.Aquesta funció religiosa fineix amb el cant del «Miserere», a càrrec de la capella de cantors, una peça emotiva i estremidora que val la pena d'escoltar enmig de l'atmosfera silenciosa de la Prioral.Tot seguit, s'organitza la professó de retorn al temple de la Sang, davant del qual té lloc l'acte més característic de la Setmana Santa reusenca: «les Tres Gràcies».Cal assenyalar que la funció de l'Agonia és retransmesa per ràdio des de fa força anys.
Les professons del migdia: la de l'Agonia i la de les Tres Gràcies
Aquestes dos professons són, sens dubte, l'eix central de la Setmana Santa reusenca. Les dos transcorren, avui, pels mateixos carrers tant a l'anada com a la tornada –plaça de la Sang, carrers de l'Hospital i de Sant Pere Apòstol, raval de Robuster, Fossar Vell i plaça de Sant Pere–, que són plens de reusencs que esperen el seu pas.La primera, la del migdia o de l'Agonia, surt del temple de la Sang per acompanyar el sant Crist fins a la Prioral de Sant Pere, on se celebra la funció de l'Agonia o de les Set Paraules. És encapçalada pels armats, acompanyada per nens i nenes, i confrares de les distintes confraries reusenques. La imatge és precedida per la bandera de la confraria de la Sang i la capella de cantors. El Sant Crist va acompanyat per dos persones, vestides amb armadures de combat del segle XVI en compliment d'una penitència personal. Aquests dos personatges són coneguts popularment com el bon lladre i el mal lladre.Quan s'acaba aquesta funció religiosa, a les tres de la tarda, s'inicia la professó de les tres gràcies. La imatge del sant Crist torna al temple de la Sang amb el mateix acompanyament que a l'anada. La plaça és plena de gom a gom. Tothom espera l'arribada de la professó i del Sant Crist per demanar-li el que hom anomena les tres gràcies en el moment en què és girat cap a la gent abans d'entrar a l'església.
(Més informació a la Bibloteca Digital)
La professó del Sant Enterrament
El Divendres Sant a la nit té lloc la professó del Sant Enterrament. Fins a la creació de l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa, era organitzada per la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, la més antiga de la vila, ja documentada cap el 1550. Hi participen les confraries de Sant Josep i Sant Jaume, la Salle, Sant Tomàs, Sant Pere Apòstol, Nostre Pare Jesús a la Columna, Sants Just i Pastor, Jesús de l'Amargura, Verge de l'Amargura, Nostre Pare Jesús del Calvari, la Verònica, Sant Miquel Arcàngel, Congregació Mariana, la Sang i Sant Bernat Calvó.En aquesta professó hi podem trobar passos de gran interès artístic. Esmentem, a tall d'exemple:L'oració a l'hort (1616).Aquest ‘misteri’ o ‘pas’ és un dels més antics de les professons de la Setmana Santa reusenca. El 1616 ja podem llegir en els llibres d’actes de la Congregació de la Sang –concretament en la del dia 9 de juliol– la voluntat d’aquesta de construir aquest pas, i en els inventaris dels anys 1653, 1673 i 1684 ja podem documentar la seva existència. D’autor anònim i fetes de fusta daurada i policromada, en l’inventari del darrer any esmentat podem llegir les cinc figures de què constava: «[…] lo Àngel, Sant Pere, Sant Joan, Sant Diego [Jaume] y Sant Salvador [Jesús]», encara que anteriorment només hi eren representades quatre figures.Degut a la reorganització general que patiren les celebracions de Setmana Santa a començaments del segle XVIII, i molt especialment l’organització de les professons, el 1705 el pas fou cedit per la Congregació de la Sang al Gremi de Velers o teixidors de seda. De fet, aquesta cessió del pas a aquest gremi va venir una mica forçat per la necessitat d’estalvi de diners que tenia la Congregació de la Sang, que aleshores es trobava construint el seu nou temple. El Gremi de Velers, doncs, s’havia de fer càrrec de les despeses de manteniment i d’ornamentació per treure’l a les professons. L’any següent, però, aquest gremi no va voler fer-se càrrec d’aquestes i la Congregació de la Sang va acordar d’obligar-los a fer-ho o a pagar les despeses.Cedit en dipòsit al Museu de Reus, després de la guerra de 1936-39, la Congregació de la Sang acordà la seva restauració el 1947, encara que fou una restauració mínima. Fou cedit també a una altra confraria, la dels Alumnes i Exalumnes dels Germans Cristians de La Salle, creada el 1953, que és qui encara l’acompanya avui en la professó del Divendres Sant.Cal destacar que el 2006 fou motiu d’una nova i important restauració per tal de consolidar les talles que la composen i recuperar la seva antiga policromia.La creu dels ollers (anterior al 1630)La que a Reus anomenem «Creu dels Ollers» és el que es coneix arreu com a creu de la Passió o dels Improperis. Són creus de fusta que es porten dretes darrere dels armats, encapçalant la professó del Divendres Sant, i a la qual van penjats o subjectes els instruments que recorden la passió de Crist, els anomenats «improperis», o sigui, figures que representen la llança, l'esponja, el martell, els claus, les tenalles, el gall, etc.Antigament, però, els improperis eren representats pintats en penons o en llanternes de tela, i no fou fins al segle XVII, segons el nou esperit didàctic que l’Església volia donar a les professons d’aquests dies, que es començaren a representar juntament amb la creu.Propietat de la Reial Congregació de la Sang, és una creu d'uns tres metres d'alçada, en talla daurada, que consta ja en els seus inventaris de béns dels segles XVII i XVIII en els següents termes: «Ítem una creu de fusta tova ab insígnies de la Passió». L’any 1734 fou cedida a la confraria del gremi dels Ollers per tal que aquests la portessin en les professons de Dijous i Divendres Sant, i fou a raó d’aquesta cessió que se l’anomenà popularment la Creu dels Ollers.L’últim oller que la guardà, Hipòlit Mallorquí, la diposità al Museu de la ciutat perquè fos servada, degut al seu mal estat de conservació. L'any 1952 se’n féu una reproducció per tal de ser portada a la professó, que és la que participa avui a les professons, portada per l’Arxiconfraria del Sant Crist de la Creu, i resta, durant l'any, en una capella lateral del temple de la Sang.Misteri del Davallament de la Creu (1687)Abans de l'any 1936 comtava amb set figures policromades: el Sant Crist, sant Josep d'Arimatea, sant Nicodemus, sant Joan, la Mare de Déu, santa Magdalena i, probablement, Maria de Cleofàs. Tot i que ja el 1610 consta la voluntat que es construeixi, aquest pas és de finals del segle XVII i va ser daurat el 1719. El 1755 es va fer una corona de plata per a la imatge de la Mare de Déu. Durant la guerra de 1936-39, una bomba va destruir una imatge.
(Més informació a la Bibloteca Digital)
El Sant Sepulcre (1557/ 1940)En les professons del Sant Enterrament del segle XVI es portava la imatge del Crist de la Sang –que tenia els braços mòbils– ajaguda damunt un llit de ferro que era propietat d'aquesta confraria i de la dels pagesos. A l'església de la Sang hi havia un sepulcre fix. El 1557 Perris Austri va fer la figura del Crist jacent que va existir fins al 1936. El 1686 consta que la confraria tenia un sepulcre mòbil, per a les professons, semblant a un taüt. El 1702 s'empra ja un sepulcre amb vidres. L'actual imatge, obra de Modest Gené, és del 1940.Crist de la Sang (1557/1705/ 1940)La confraria de la Sang comptava fins al 1936 amb tres talles de Crist: dos del s. XVI, una de gran, penjada a una paret del temple, i la del crist jacent del Sant Sepulcre, obra de Perris Austri, i la feta a començaments del segle XVIII perquè pogués portar-la una sola persona a la professó. Totes tres van ser destruïdes en els primers dies de la guerra de 1936-39.L'actual, reproducció de l'antiga, va ser feta el 1940 i és obra de l'escultor reusenc Modest Gené. Vesteix tovallola brodada amb or, pedreria i condecoracions. La creu és adornada amb guarniments d'orfebreria d'argent, tots ells donació dels devots.Nostre Pare Jesús del Calvari (1944-1949).Representa el moment de l'arribada de Jesús, amb la creu, al Calvari. El formen les talles de Jesús Natzarè (1944), Simó de Cirene (1945) i el centurió romà (1949), obra de Modest Gené. La imatge de Jesús porta, a la professó, una túnica de vellut morat, brodada en or.Pere nega a Jesús (1958).Constituït per dos grups escultòrics, amb un total de sis figures humanes i un gall, obra de l'escultor Joan Rebull.El petó de Judes (1964).Obra de l'escultor Ramon Ferran.
Els armats
Els armats –que en altres llocs s'anomenen «manaies»– són un dels elements característics de les professons de Setmana Santa a Catalunya. Representen els soldats romans que van participar en la passió i mort de Jesucrist. Al llarg dels segles, els armats de les professons han portat la indumentària que en cada moment la imaginació col·lectiva atribuïa als soldats romans.A Reus tenim documentats els armats de la Congregació de la Puríssima Sang des del 1705, com a mínim. El 1844 encara eren divuit i el 1845 van afegir-ne dos més per poder desfilar en formació de quatre. Les seves indumentàries van desaparèixer l'any 1936. El 1948 es van fer vestits nous, que, com els de molts altres llocs, seguien el model dels soldats romans representats al cinema; aquests són els que, renovats periòdicament, han arribat fins avui.En l'actualitat, el grup d'armats de la Sang està format per una trentena de membres. Destaquen, amb unes funcions i una indumentària específques, el capità manaies –que dirigeix el grup i porta el penó amb les inicials SPQR, que signifiquen «Senatus Populusque Romanus»– i el corneta –que amb els seus tocs transmet les ordres als armats i remarca moments especials, com l'entrada del Sant Crist a la plaça.Els armats encapçalen totes les professons de la Setmana Santa reusenca i, com a guàrdia d'honor, en acabar la professó del Sant Enterrament acompanyen les imatges del Sant Crist, de la Verge de la Soledat i del Sant Sepulcre fins a l'interior de l'església de la Sang. A més, altres confraries compten amb els seus propis armats.
«El bon lladre i el mal lladre»
El Divendres Sant, el Sant Crist de la Sang, en les dos professons del migdia, durant la funció de l'Agonia i en la professó del Sant Enterrament, al vespre, és acompanyat per dos personatges característics de la Setmana Santa reusenca. Es tracta de dos penitents, vestits amb arnesos de combat del segle XVI –que ja constaven en els primers inventaris de béns, propietat de la Congregació de la Sang, al segle XVII–, força pesats, coneguts avui popularment com «el bon lladre i el mal lladre», en record dels dos malfactors que, segons els Evangelis, foren crucificats junt amb Jesucrist.La documentació dels segles passats, però, ens dóna per a aquests personatges altres noms, com el de centurions, el d'homes de ferro o, el més curiós d'«oriones o uriones» (urions, en català). Aquest darrer nom és fruit de la imaginació popular, doncs Urió seria un sant fictici, fruit de la mala interpretació de la paraula centurió, pronunciada 'santurió' i descomposada en Sant Urió. Per altra banda, la denominació de centurions d'aquests personatges s'adiu més amb la interpretació popular d'aquells legionaris romans que acompanyaren Jesús al calvari i després feren la guàrdia al sepulcre, segons ens expliquen els Evangelis, i així passaren antigament a fer la guàrdia dels monuments –reservat on es diposita l'hòstia per a la seva adoració després de l'ofici litúrgic del Dijous Sant– o de les imatges del Sant Crist al sepulcre allí on existissin, i després a acompanyar les imatges de Crist crucificat en les professons. D'aquests personatges, en derivarien, a començaments del segle XVIII, les formacions de soldats romans que anomenem armats.
La Coronació del Senyor
La funció de la Corona o Coronació del Senyor, acte d’adoració instituït en el segle xvi, és una de les cerimònies de tradició més arrelada de la Setmana Santa reusenca.Antigament, aquesta funció es realitzava darrere l’altar major, on es trobava la imatge del Sant Crist del sepulcre, de braços mòbils, i es coronava també una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. La coronació, la feien dues donzelles, o poncelles, en la creença que es casarien aquell aquell mateix any. Posteriorment, cap al segle xix, per manca d’espai i perquè poques persones podien assistir-hi, es traslladà a un costat del presbiteri i més tard a l’altar major del temple.Avui, se celebra en la missa de dotze del diumenge de Pasqua de Resurrecció a l’església de la Sang, tota guarnida de flors com s’escau a una festa de primavera. És realitzada per una nena, acompanyada per un grup de xiquetes, totes vestides de blanc, que, després d'ungir amb perfums el Sant Crist del sepulcre, li posa rams de flors a les mans i als peus i una corona al cap.
La professó del Silenci
La professó del Silenci té lloc el Dijous Sant a la nit, entre les esglésies de Sant Francesc i Sant Joan. La va instaurar la confraria del Nostre Pare Jesús del Calvari –els nasarenos– el 1946. La professó es desenvolupa en silenci, només trencat pel so dels timbals i amb l'enllumenat dels carrers apagat. Abans de la sortida de la professó, el confrare major diposita als peus de la imatge de Jesús una arqueta on hi ha un pergamí amb el nom de tots els confrares morts, com a símbol de la presència espriritual d'aquests en els actes de la confraria.És oberta a membres de totes les altres associacions i confraries. Hi participen els armats de la Sang i els de la confraria, els confrares de Nostre Pare Jesús del Calvari, amb els dos pasos propis –Jesús amb la creu al coll i la Verge del Calvari– i la representació institucional de les altres confraries.
El Via Crucis
Un dels actes més tradicionals de la Quaresma i la Setmana Santa és el Via Crucis, que vol representar el camí de Jesús des que és condemnat a mort fins a la creu i el seu enterrament al sepulcre. La seva devoció es començà a popularitzar a Jerusalem al segle XIII i fou propagada arreu pels franciscans.Durant els dumenges de Quaresma és costum resar-lo a l’interior dels temples, però el matí de Divendres Sant se celebra pels carrers i places, tot fent una professó que es va aturant per resar i comentar les «estacions» de què es composa. Algunes poblacions tenen, als afores, un petit turó, anomenat «calvari» en record del lloc on fou crucificat Jesús, que és fins on arriba aquesta professó. No és, però, aquest el cas de Reus, que no en té.A la nostra ciutat, la tradició de fer el viacrucis pels carrers el Divendres Sant es remunta a mitjan segle XIX. El més popular dels que se celebren avui, l’anomenat popularment «de Sant Joan», comença a les set del matí, amb sortida i tornada a l'església de Sant Joan, organitzat per l'Arxiconfraria del Sant Crist de la Creu. És continuador del que a finals del segle XIX s'havia començat a realitzar pel pati i el claustre de l'Hospital de Sant Joan, i a començaments del segle xx sortí de l’Hospital, passà pels passeigs i acabà a la Casa de la Caritat. Uns altres viacrucis se celebren als barris Fortuny i Juroca, organitzats per la Confraria de Sant Bernat Calvó, i al Barri Sant Josep Obrer, organitzat per la Germandat de Sant Josep Obrer.Una altra tradició força vinculada a aquesta, fins a la dècada de 1960, era la venda de farigola als porxos de la plaça del Mercadal, on acudia la gent després d’haver assistit al viacrucis. Desapareguda aquesta pràctica, en els últims anys es torna a vendre farigola en algun punt del recorregut del viacrucis, prop de l'església de Sant Joan.
La funció de l'Agonia o «les Set Paraules»
Quan la professó de les dotze, el Divendres Sant, arriba a la Prioral de Sant Pere, procedent del temple de la Sang, comença un dels actes característics de la Setmana Santa reusenca: la predicació de les Set Paraules que Crist digué mentre agonitzava a la creu i que els evangelis recullen, anomenada funció de l'Agonia.El costum de la seva celebració és recollit per primer cop en les Ordinacions de la Reial Congregació de la Sang de NSJ el 1827, encara que hem de creure que és més antic, ja que en aquestes mateixes ordinacions s'hi fa referència amb l'expressió que ha de ser celebrada amb «las formalidades que se han observado desde que fue establecida».L'acte és presidit per la imatge del Crist de la Sang, custodiada tothora per dos centurions o «homes de ferro», immòbils, vestits amb armadures antigues, anomenats popularment «el bon lladre i el mal lladre», recordant els dos condemnats que moriren amb Jesús. Davant d'aquest «calvari», fan guàrdia els «armats» romans, que es relleven durant la celebració.Les «Set Paraules» –o, més ben dit, frases– són glossades per un sacerdot convidat. En finalitzar cadascuna d'elles, l'Escolania i la Capella de Cantors del Sant Crist de la Sang canten una composició musical religiosa. Un cop acabada la darrera de les Set Paraules, cap a dos quarts de tres de la tarda, els caporals dels armats que en aquells moments fan la guàrdia d'honor, així com els dos homes de ferro, posen la llança de cap per avall, «a la funerala», com a senyal de la mort de Crist.Aquesta funció religiosa fineix amb el cant del «Miserere», a càrrec de la capella de cantors, una peça emotiva i estremidora que val la pena d'escoltar enmig de l'atmosfera silenciosa de la Prioral.Tot seguit, s'organitza la professó de retorn al temple de la Sang, davant del qual té lloc l'acte més característic de la Setmana Santa reusenca: «les Tres Gràcies».Cal assenyalar que la funció de l'Agonia és retransmesa per ràdio des de fa força anys.
Les professons del migdia: la de l'Agonia i la de les Tres Gràcies
Aquestes dos professons són, sens dubte, l'eix central de la Setmana Santa reusenca. Les dos transcorren, avui, pels mateixos carrers tant a l'anada com a la tornada –plaça de la Sang, carrers de l'Hospital i de Sant Pere Apòstol, raval de Robuster, Fossar Vell i plaça de Sant Pere–, que són plens de reusencs que esperen el seu pas.La primera, la del migdia o de l'Agonia, surt del temple de la Sang per acompanyar el sant Crist fins a la Prioral de Sant Pere, on se celebra la funció de l'Agonia o de les Set Paraules. És encapçalada pels armats, acompanyada per nens i nenes, i confrares de les distintes confraries reusenques. La imatge és precedida per la bandera de la confraria de la Sang i la capella de cantors. El Sant Crist va acompanyat per dos persones, vestides amb armadures de combat del segle XVI en compliment d'una penitència personal. Aquests dos personatges són coneguts popularment com el bon lladre i el mal lladre.Quan s'acaba aquesta funció religiosa, a les tres de la tarda, s'inicia la professó de les tres gràcies. La imatge del sant Crist torna al temple de la Sang amb el mateix acompanyament que a l'anada. La plaça és plena de gom a gom. Tothom espera l'arribada de la professó i del Sant Crist per demanar-li el que hom anomena les tres gràcies en el moment en què és girat cap a la gent abans d'entrar a l'església.
(Més informació a la Bibloteca Digital)
La professó del Sant Enterrament
El Divendres Sant a la nit té lloc la professó del Sant Enterrament. Fins a la creació de l'Agrupació d'Associacions de Setmana Santa, era organitzada per la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, la més antiga de la vila, ja documentada cap el 1550. Hi participen les confraries de Sant Josep i Sant Jaume, la Salle, Sant Tomàs, Sant Pere Apòstol, Nostre Pare Jesús a la Columna, Sants Just i Pastor, Jesús de l'Amargura, Verge de l'Amargura, Nostre Pare Jesús del Calvari, la Verònica, Sant Miquel Arcàngel, Congregació Mariana, la Sang i Sant Bernat Calvó.En aquesta professó hi podem trobar passos de gran interès artístic. Esmentem, a tall d'exemple:L'oració a l'hort (1616).Aquest ‘misteri’ o ‘pas’ és un dels més antics de les professons de la Setmana Santa reusenca. El 1616 ja podem llegir en els llibres d’actes de la Congregació de la Sang –concretament en la del dia 9 de juliol– la voluntat d’aquesta de construir aquest pas, i en els inventaris dels anys 1653, 1673 i 1684 ja podem documentar la seva existència. D’autor anònim i fetes de fusta daurada i policromada, en l’inventari del darrer any esmentat podem llegir les cinc figures de què constava: «[…] lo Àngel, Sant Pere, Sant Joan, Sant Diego [Jaume] y Sant Salvador [Jesús]», encara que anteriorment només hi eren representades quatre figures.Degut a la reorganització general que patiren les celebracions de Setmana Santa a començaments del segle XVIII, i molt especialment l’organització de les professons, el 1705 el pas fou cedit per la Congregació de la Sang al Gremi de Velers o teixidors de seda. De fet, aquesta cessió del pas a aquest gremi va venir una mica forçat per la necessitat d’estalvi de diners que tenia la Congregació de la Sang, que aleshores es trobava construint el seu nou temple. El Gremi de Velers, doncs, s’havia de fer càrrec de les despeses de manteniment i d’ornamentació per treure’l a les professons. L’any següent, però, aquest gremi no va voler fer-se càrrec d’aquestes i la Congregació de la Sang va acordar d’obligar-los a fer-ho o a pagar les despeses.Cedit en dipòsit al Museu de Reus, després de la guerra de 1936-39, la Congregació de la Sang acordà la seva restauració el 1947, encara que fou una restauració mínima. Fou cedit també a una altra confraria, la dels Alumnes i Exalumnes dels Germans Cristians de La Salle, creada el 1953, que és qui encara l’acompanya avui en la professó del Divendres Sant.Cal destacar que el 2006 fou motiu d’una nova i important restauració per tal de consolidar les talles que la composen i recuperar la seva antiga policromia.La creu dels ollers (anterior al 1630)La que a Reus anomenem «Creu dels Ollers» és el que es coneix arreu com a creu de la Passió o dels Improperis. Són creus de fusta que es porten dretes darrere dels armats, encapçalant la professó del Divendres Sant, i a la qual van penjats o subjectes els instruments que recorden la passió de Crist, els anomenats «improperis», o sigui, figures que representen la llança, l'esponja, el martell, els claus, les tenalles, el gall, etc.Antigament, però, els improperis eren representats pintats en penons o en llanternes de tela, i no fou fins al segle XVII, segons el nou esperit didàctic que l’Església volia donar a les professons d’aquests dies, que es començaren a representar juntament amb la creu.Propietat de la Reial Congregació de la Sang, és una creu d'uns tres metres d'alçada, en talla daurada, que consta ja en els seus inventaris de béns dels segles XVII i XVIII en els següents termes: «Ítem una creu de fusta tova ab insígnies de la Passió». L’any 1734 fou cedida a la confraria del gremi dels Ollers per tal que aquests la portessin en les professons de Dijous i Divendres Sant, i fou a raó d’aquesta cessió que se l’anomenà popularment la Creu dels Ollers.L’últim oller que la guardà, Hipòlit Mallorquí, la diposità al Museu de la ciutat perquè fos servada, degut al seu mal estat de conservació. L'any 1952 se’n féu una reproducció per tal de ser portada a la professó, que és la que participa avui a les professons, portada per l’Arxiconfraria del Sant Crist de la Creu, i resta, durant l'any, en una capella lateral del temple de la Sang.Misteri del Davallament de la Creu (1687)Abans de l'any 1936 comtava amb set figures policromades: el Sant Crist, sant Josep d'Arimatea, sant Nicodemus, sant Joan, la Mare de Déu, santa Magdalena i, probablement, Maria de Cleofàs. Tot i que ja el 1610 consta la voluntat que es construeixi, aquest pas és de finals del segle XVII i va ser daurat el 1719. El 1755 es va fer una corona de plata per a la imatge de la Mare de Déu. Durant la guerra de 1936-39, una bomba va destruir una imatge.
(Més informació a la Bibloteca Digital)
El Sant Sepulcre (1557/ 1940)En les professons del Sant Enterrament del segle XVI es portava la imatge del Crist de la Sang –que tenia els braços mòbils– ajaguda damunt un llit de ferro que era propietat d'aquesta confraria i de la dels pagesos. A l'església de la Sang hi havia un sepulcre fix. El 1557 Perris Austri va fer la figura del Crist jacent que va existir fins al 1936. El 1686 consta que la confraria tenia un sepulcre mòbil, per a les professons, semblant a un taüt. El 1702 s'empra ja un sepulcre amb vidres. L'actual imatge, obra de Modest Gené, és del 1940.Crist de la Sang (1557/1705/ 1940)La confraria de la Sang comptava fins al 1936 amb tres talles de Crist: dos del s. XVI, una de gran, penjada a una paret del temple, i la del crist jacent del Sant Sepulcre, obra de Perris Austri, i la feta a començaments del segle XVIII perquè pogués portar-la una sola persona a la professó. Totes tres van ser destruïdes en els primers dies de la guerra de 1936-39.L'actual, reproducció de l'antiga, va ser feta el 1940 i és obra de l'escultor reusenc Modest Gené. Vesteix tovallola brodada amb or, pedreria i condecoracions. La creu és adornada amb guarniments d'orfebreria d'argent, tots ells donació dels devots.Nostre Pare Jesús del Calvari (1944-1949).Representa el moment de l'arribada de Jesús, amb la creu, al Calvari. El formen les talles de Jesús Natzarè (1944), Simó de Cirene (1945) i el centurió romà (1949), obra de Modest Gené. La imatge de Jesús porta, a la professó, una túnica de vellut morat, brodada en or.Pere nega a Jesús (1958).Constituït per dos grups escultòrics, amb un total de sis figures humanes i un gall, obra de l'escultor Joan Rebull.El petó de Judes (1964).Obra de l'escultor Ramon Ferran.
Els armats
Els armats –que en altres llocs s'anomenen «manaies»– són un dels elements característics de les professons de Setmana Santa a Catalunya. Representen els soldats romans que van participar en la passió i mort de Jesucrist. Al llarg dels segles, els armats de les professons han portat la indumentària que en cada moment la imaginació col·lectiva atribuïa als soldats romans.A Reus tenim documentats els armats de la Congregació de la Puríssima Sang des del 1705, com a mínim. El 1844 encara eren divuit i el 1845 van afegir-ne dos més per poder desfilar en formació de quatre. Les seves indumentàries van desaparèixer l'any 1936. El 1948 es van fer vestits nous, que, com els de molts altres llocs, seguien el model dels soldats romans representats al cinema; aquests són els que, renovats periòdicament, han arribat fins avui.En l'actualitat, el grup d'armats de la Sang està format per una trentena de membres. Destaquen, amb unes funcions i una indumentària específques, el capità manaies –que dirigeix el grup i porta el penó amb les inicials SPQR, que signifiquen «Senatus Populusque Romanus»– i el corneta –que amb els seus tocs transmet les ordres als armats i remarca moments especials, com l'entrada del Sant Crist a la plaça.Els armats encapçalen totes les professons de la Setmana Santa reusenca i, com a guàrdia d'honor, en acabar la professó del Sant Enterrament acompanyen les imatges del Sant Crist, de la Verge de la Soledat i del Sant Sepulcre fins a l'interior de l'església de la Sang. A més, altres confraries compten amb els seus propis armats.
«El bon lladre i el mal lladre»
El Divendres Sant, el Sant Crist de la Sang, en les dos professons del migdia, durant la funció de l'Agonia i en la professó del Sant Enterrament, al vespre, és acompanyat per dos personatges característics de la Setmana Santa reusenca. Es tracta de dos penitents, vestits amb arnesos de combat del segle XVI –que ja constaven en els primers inventaris de béns, propietat de la Congregació de la Sang, al segle XVII–, força pesats, coneguts avui popularment com «el bon lladre i el mal lladre», en record dels dos malfactors que, segons els Evangelis, foren crucificats junt amb Jesucrist.La documentació dels segles passats, però, ens dóna per a aquests personatges altres noms, com el de centurions, el d'homes de ferro o, el més curiós d'«oriones o uriones» (urions, en català). Aquest darrer nom és fruit de la imaginació popular, doncs Urió seria un sant fictici, fruit de la mala interpretació de la paraula centurió, pronunciada 'santurió' i descomposada en Sant Urió. Per altra banda, la denominació de centurions d'aquests personatges s'adiu més amb la interpretació popular d'aquells legionaris romans que acompanyaren Jesús al calvari i després feren la guàrdia al sepulcre, segons ens expliquen els Evangelis, i així passaren antigament a fer la guàrdia dels monuments –reservat on es diposita l'hòstia per a la seva adoració després de l'ofici litúrgic del Dijous Sant– o de les imatges del Sant Crist al sepulcre allí on existissin, i després a acompanyar les imatges de Crist crucificat en les professons. D'aquests personatges, en derivarien, a començaments del segle XVIII, les formacions de soldats romans que anomenem armats.
La Coronació del Senyor
La funció de la Corona o Coronació del Senyor, acte d’adoració instituït en el segle xvi, és una de les cerimònies de tradició més arrelada de la Setmana Santa reusenca.Antigament, aquesta funció es realitzava darrere l’altar major, on es trobava la imatge del Sant Crist del sepulcre, de braços mòbils, i es coronava també una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. La coronació, la feien dues donzelles, o poncelles, en la creença que es casarien aquell aquell mateix any. Posteriorment, cap al segle xix, per manca d’espai i perquè poques persones podien assistir-hi, es traslladà a un costat del presbiteri i més tard a l’altar major del temple.Avui, se celebra en la missa de dotze del diumenge de Pasqua de Resurrecció a l’església de la Sang, tota guarnida de flors com s’escau a una festa de primavera. És realitzada per una nena, acompanyada per un grup de xiquetes, totes vestides de blanc, que, després d'ungir amb perfums el Sant Crist del sepulcre, li posa rams de flors a les mans i als peus i una corona al cap.
