de bon matí
09:25h
dimecres 16 d'abril de 2008
El desembre de 1997 la prestigiosa revista francesa Le Monde Diplomatique va publicar sota el títol "Desarmar els mercats financers" un editorial signat per Ignacio Ramonet que va revolucionar el panorama intel·lectual, primer de França, i després, de tot el món. En unes poques línies Ramonet feia una crítica contundent del capitalisme financer com a sistema econòmic i del neoliberalisme com a filosofia dominant i denunciava el paper lamentable que estaven jugant unes institucions que, fins a aquells moments, eren pràcticament desconegudes per la majoria de ciutadans del planeta: El Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i, especialment, la Organització Mundial del Comerç (OMC). Però l'editorial del Diplomatique no es quedava només en la denúncia sinó que apuntava tres mesures materialitzables que podien (poden!) contribuir a posar punt i final a la situació d'immensa desigualtat que els ciutadans del món estem patint en les darreres dècades a causa de l'afany de lucre desmesurat d'uns pocs. La conclusió era clara, i el plantejament segueix vigent avui, sis anys després: cal reduir dràsticament els moviments especulatius de capital. Les mesures proposades consisteixen, en primer lloc, en suprimir els anomenats "paradisos fiscals" (aquests petits estats on no es paguen impostos i on operen els grans bancs). La proposta de n'Ignacio Ramonet consisteix en no dipositar els diners que gestionen les nostres administracions públiques en entitats financeres que operin i tinguin filials en "paradisos fiscals". L'evasió d'impostos a gran escala és un crim menyspreable contra els més febles i és precís aturar-la. El boicot als "paradisos" és, així doncs, una mesura relativament senzilla i que es pot començar a aplicar amb un simple acord del Ple de l'Ajuntament de la nostra vila, per posar un exemple. La segona proposta és més clàssica i està molt relacionada amb l'anterior. El nostre treball diari i també l'activitat productiva estan gravats amb impostos (per tal d'afrontar les despeses comunes). Tanmateix, les rendes financeres tenen un tractament fiscal tan favorable que fa caure la cara de vergonya. Si en el punt anterior es denunciava la "fugida" (substracció) dels diners acumulats pels mega-rics cap als "paradisos" per tal de no fer front als impostos, en aquest punt el que es denuncia és, directament, la inexistència d'impostos sobre una "activitat" -l’especulativa- que, en un sistema raonable, hauria d'estar molt més gravada que el treball de les persones o l'activitat productiva! Però la lliure circulació de capitals també té greus efectes sobre la democràcia perquè aquests moviments coordinats poden desestabilitzar els estats que intenten portar a la pràctica polítiques com les que acabem de descriure. És important, per tant, posar en marxa mecanismes dissuassoris contra els moviments indiscriminats de capitals financers. I és aquí on entra en joc la Taxa Tobin. Proposada el 1972 pel premi Nobel d'economia James Tobin, aquesta taxa consistiria en gravar de forma simbòlica (per exemple, amb el 0,1 %) qualsevol transacció en els mercats de canvis. Aquesta quota no tindria grans efectes sobre l'economia productiva però afectaria la rendibilitat de l'economia especulativa financera, desincentivant-la. Alhora estabilitzaria el mercat de canvis, reduint les possibilitats de coacció dels capitals financers sobre els representants democràticament escollits pels ciutadans que intentin portar a la pràctica polítiques redistributives de riquesa. La quantitat recaptada seria administrada per la ONU en la lluita contra la pobresa extrema (s'ha calculat que els ingressos superarien, de molt, la quantitat necessària per portar a la pràctica aquest projecte humanitari). La Taxa Tobin no és una proposta utòpica: són moltíssims els economistes i els parlaments democràtics que n'estan estudiant la viabilitat i ja són diversos els estats que s'han mostrats favorables a aplicar-la en el moment en que hi hagi un nombre mínim de països disposats a sumar-se a la iniciativa. En el seu editorial de 1997 en Ramonet també proposava crear una ONG que treballés per l'establiment de la Taxa Tobin. Aquesta associació es va crear a França un any després amb el nom d'Associació per una Taxa Tobin d'Ajut als Ciutadans (ATTAC) i actualment compta amb 25.000 socis només a França i amb delegacions a països d'arreu del món. ATTAC va ser una de les organitzacions impulsores de les protestes de Seattle el 1999 que van suposar el naixement de l'anomenat "moviment antiglobalització" i van impedir l'aprovació de l'Acord Multilateral d'Inversions (AMI), un Tractat Internacional (amb rang superior a la Llei) que els governs del planeta estaven negociant de forma gairebé secreta i que pretenia ampliar el poder dels especuladors financers davant dels governs democràtics i establir mecanismes per eludir les lleis fiscals, mediambientals i laborals.
