Per trencar la "rutina" de la setmana i agafar forces per dilluns, fem país i viatgem a la capital del Segrià, Lleida.
Els ilergets de nissaga ibèrica són un poble constituït a mitjans del s. VI a C. El seu hàbitat es situa en llocs elevats i cal imaginar Iltirda al cim de la Roca Sobirana. Indíbil i Mandoni, els seus cabdills més significatius foren els que defensaren la ciutat contra cartaginesos i romans.
Un cop vençuts la ciutat rep el nom d’ Ilerda: som a l’any 205 de la nostra era. Les cròniques romanes parlen d’una ciutat fortifica-da, amb un pont de pedra, que constituïa un municipi (creat en temps de l’emperador August), que posseïa fèrtils hortes i que, a la fi del segle III, bandes de bàrbars germànics la destruïren.
Cap als anys 716-719, Lleida va ser ocupada pels sarraïns; els quatre segles de convivència marcaren el caràcter de la ciutat.L’octubre del 1149, la ciutat es rendeix a les tropes de Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell. S’atorga la Carta de Població a la ciutat.Jaume II, l’any 1300, estableix el famós Estudi General, que serà fins al s. XV l’únic centre d’ensenyament superior de la Corona d’Aragó.
Des del 1382 el govern de la ciutat s’instal.la a l’antic palau dels Sanaüja, obra significativa del romànic civil. A partir d’aquest moment l’edifici s’anomena Palau de la Paeria. El nom Paeria correspon al privilegi de Jaume I (1264) el qual substitueix l’antic consolat d’origen romà, per la Paeria com a forma de govern municipal.
El segle XI suposa el període de proliferació de grans obres arquitectòniques que han perdurat fins als nostres dies, tals com l’Hospital de Santa Maria i l’obra que identifica la nostra ciutat: la Seu Vella (iniciada al s. XIII).
Els dos segles següents foren de recessió, agreujats per guerres i malalties que culminaren amb la Guerra dels Segadors (1640-1644). La ciutat queda malmesa i quan Felip V hi entra la troba en ruïnes. A partir de 1705 s’inicia un nou període d’aixecament de la ciutat sota el domini dels Borbons. Finalment, amb el decret de Nova Planta (1714) Lleida perd les llibertats, el règim foral de la Paeria i la Universitat. La Seu Vella, tancada al culte des de 1707, es converteix en quarter militar.
Al segle XVIII la ciutat recupera la seva imatge i dimensió; sota el regnat de Carles III es construeix la Catedral Nova. Els nous plantejaments il.lustrats van aportar figures com Blondel i el Baró de Maials que van donar a la ciutat una fesomia urbanística adient al seu paper de cap de província i, també, l’aplicació dels nous estudis d’agronomia als conreus.
A principi del segle XIX Lleida pateix una nova invasió, la napoleònica. Un cop més la ciutat es veu obligada a redreçar-se de les desfetes de les guerres, i s’inicia una nova etapa a partir de la segona meitat del segle XIX.
El ferrocarril arriba a la ciutat el 1860; el 1864 s’inauguren els jardins dels Camps Elisis i el 1865 l’arquitecte Josep Fontseré elabora el primer pla urbanístic modern de la ciutat.
El començament del s. XX suposa la reafirmació de l’Estat català amb la Mancomunitat de Catalunya que fou abatuda per la dictadura de Primo de Rivera (1924-1930).
Amb la Segona República varen recuperar les institucions i destaca-des figures de les comarques lleidatanes com Francesc Macià i Lluís Companys van restaurar la Generalitat de Catalunya. La Guerra Civil (1936-39) destrossa, un cop més, la ciutat que, amb 40.000 habitants l’any 1940, necessita l’esforç de tots per al creixement urbanístic, comercial i demogràfic. Ara Lleida al segle 21, és una de les ciutats més grans de Catalunya.
